Qué me pasa? Qué estoy haciendo? es el quinto porro que me fumo ésta mañana. Creo que estoy enganchado...
Ja feia una setmana que esperava per anar al poble i estava molt il·lusionada, a la fi havia arribat!
Aquella habitació havia esdevingut el nostre santuari, on ens refugiàvem de l’exterior, del món en que ens havia tocat viure.
Aquesta història que explicaré ara, és una història que ens va passar al meu amic Oriol i a mi.
Tota la colla anem a la discoteca. Sembla un dissabte com qualsevol altre, però no ho és.
Vet aquí que l’Anna ha quedat amb les seves millors amigues: La Glòria i la Sandra.
La setmana passada l’Anna va anar de convivències amb uns amics. Portaven tota la setmana planejant i parlant sobre el mateix tema: quanta substància portarien.
Havia de ser aquell dia. Des que m’havia aixecat, sabia que aquell dia em podria guanyar a l’Albert fos com fos.
Tot era a les fosques, vaig encendre el llum per veure que passava. Eren les 3 de la matinada, la música que venia de la plaça encara sonava.
La primera vegada que vaig fumar cànnabis (o xocolata com en diuen els joves), va ésser al lavabo de l’institut.
Jo, tenia unes amigues, però en aquest cas no diré noms. Jo anava amb un grup de 15 persones aproximadament, una d’elles fumava...
Quan vaig cap a casa, al carreró del darrera, veig sempre a joves com jo, fumant i bevent.
Lleva un tiempo sin hablarme, sin mirarme, creo que todo lo que se ha metido en su cuerpo no le deja recordar lo que habíamos pasado juntos los dos.
El carrer estret del costat de casa, sempre s’omple de grups de nois i noies de quinze a vint anys aproximadament.
Era un sábado cualquiera, en la plaza de siempre, la gente de siempre, las risas de siempre…pero algo había cambiado.
Com era costum, ens trobàvem al lloc on tots junts, els amics de tota la vida, vèiem passar les hores entre riures, històries i haixix.
Són les dotze de la nit, els pares creuen que estic al llit dormint però no, estic a una festa amb uns amics i és el millor!
Són les festes del poble, avui m’han ofert un porro i jo l’he acceptat, quan me’l fumava estava passant una estona meravellosa
No siento nada, voy flotando en el aire… él y el ambiente, son dueños de mi cuerpo. Las luces brillantes fosforescentes…
Aquell matí es va llevar amb una sensació estranya, es notava molt cansat i no era capaç de trobar cap part del seu cos que no estigués adolorida.
Era el primer any que visitava el poble del que tant parlava el meu pare, de cada racó en què havia viscut tantes “aventures”...
El xumba-xumba de la música m’eixordava les orelles i em feia tenir la sensació que els timpans m’esclatarien en qualsevol moment. Era a la discoteca.
Sento la porta de l’entrada tancar-se. Són les deu de la nit i el meu fill ha marxat cap a una direcció desconeguda.
M’aixeco i em trobo envoltat d’un fons gris, que no em deixa veure més enllà i em tapa les parets, les quals ja no recordo el seu color...
