Històries

Vet aquí una vegada… un coma etílic

  • Una història amb final feliç.

  • Ser prudent és la millor manera de prevenir mals rotllos.

Era un calorós dia del mes d’agost a les festes del meu poble. Havíem esperat aquesta data amb il·lusió per reunir-nos amb els nostres amics i amigues de la infantesa, com cada estiu. M’havia estat preparant un modelet espectacular per sortir a donar-ho tot. Havíem aconseguit litres i litres d’alcohol, bàsicament rom blanc per fer mojito, que a mi m’encanta. O més ben dit, m’encantava. Perquè ara no puc ni olorar-lo… No era la primera vegada que bevia. Portava ja un parell d’anys bevent amb les meves amigues cada cap de setmana. Solia beure rom, encara que de vegades, quan anava justa de peles, em conformava amb calimotxo. El cas és que es van ajuntar diversos factors aquell dia perquè jo agafés la mona més gran de tota la meva vida. Tenia tantes ganes de donar-ho tot que gairebé me la jugo de veritat, donant un bon ensurt a les meves amigues, als meus amics, als meus pares… i a mi mateixa. Es van ajuntar varies coses.  D’una banda la calor i el mojito fresquet i saborós. D’altra banda les ganes d’emborratxar-me i, per què no reconèixer-ho, la meva inexperiència i potser la meva falta d’informació… Així que, de sobte, em vaig veure embolicada en un merder grandíssim:  hospitalitzada,  amb els meus pares molt preocupats, i els meus col·legues molt enfadats. Encara bo que, en el fons, m’estimen i es van ocupar de mi. Puc dir que em van salvar la vida. D’una banda avisant-me que m’estava equivocant i, per l’altre, cuidant-me i trucant al 112 perquè vingués una ambulància quan em van veure molt malament. Va ser tot tan ràpid… és el que té jugar a fer el “ximple l’últim” amb les copes. Menys mal que no me’n recordo gaire perquè em moriria de la vergonya. Els meus amics l’únic que volen és que no es torni a repetir. Ara, he après de sobres que, per passar-ho bé, no cal beure fins aquests límits. És més, ara no em ve de gust beure. Potser més endavant, no ho sé. Estaré eternament agraïda a la gent que em va atendre a l’hospital aquell dia. Em consta que van fer tot el possible per ajudar-me i, de fet, puc explicar-ho gràcies a la seva ràpida atenció. Una vegada recuperada em van donar molts consells que jo he acollit de bon grat, i en cap moment em van fer sentir una irresponsable o cabra boja. Imagino que deuen estar acostumats a atendre altres casos com el meu, sobretot quan arriben les festes del poble. I sobretot com no dir-ho!! Mil gràcies als meus pares, els millors. Que malgrat l’ensurt que els vaig donar van aprofitar per fer-me reflexionar i aprendre de l’error. Ells sempre han estat molt comprensius amb mi, i em penedeixo d’haver-los fet passar aquella mala estona. He  après de l’experiència.