somnolència-952x450

Aquell matí es va llevar…

Aquell matí es va llevar amb una sensació estranya, es notava molt cansat i no era capaç de trobar cap part del seu cos que no estigués adolorida. La festa de la nit anterior l’havia trasbalsat una mica, i no recordava gaire bé que havia passat.

Havia sortit de casa com d’altres vegades i s’havia encaminat a trobar-se amb els seus amics al mateix lloc de sempre. L’Eduard mai no havia sortit de nit gaire sovint, però d’ençà que va començar el nou curs, allò s’havia convertit en un costum. Sempre havia estat un noi esportista i saludable, bé és cert que en època d’exàmens fumava alguna cigarreta degut als nervis, però mai havia arribat a excedir-se com feia un parell de mesos. Havia conegut gent nova molt diferent al seu grup d’amics de sempre, i a poc a poc, sense adonar-se’n s’hi va enganxar oblidant els altres, sentint que aquells desconeguts eren molt més interessants que no pas el que ell ja coneixia. De mica en mica aquell noi que tothom respectava i que s’havia guanyat la simpatia de tots, va canviar radicalment, primer la roba, després l’actitud envers els estudis i així fins a canviar la seva personalitat. Els seus amics de debò li aconsellaven que no fes tonteries, però el nou Eduard no acceptava cap crítica i es limitava a escridassar tot aquell que segons ell, li volgués impedir de passar-s’ho bé. Aquell matí, però, en llevar-se va oblidar tot el mal humor que des de feia temps arrossegava, i el van envair uns nous sentiments, la vergonya i el remordiment. Aquell matí, en llevar-se va entrar al lavabo i en aixecar el cap després de tirar-se aigua a la cara, va descobrir en el mirall una imatge que no reconeixia, i era ell.

Aquell noi d’aspecte afable i rialler que havia estat ja no hi era, en el seu lloc hi apareixia algú molt més fet malbé, feia unes ulleres d’un to violat i una cara pàl·lida que li donava un aspecte malaltís, els seus rínxols perfectes s’havien convertit en una espècie de grenyes sense la vitalitat que normalment acompanya els nois de 17 anys. Per la pica un escampall de pastilles sense nom i cànnabis hi feien presència i una pudor de vòmit sortia del vàter. Això ja no podia seguir així, era massa jove per malgastar la seva vida! Va pensar en els seus pares, els havia decebut, i els amics, tornarien a acceptar-lo? De ben segur que no. Els havia tractat molt malament només per la influència d’aquella colla d’insensats. Va rentar-se fregant, potser massa fort, la seva pell per fer desaparèixer la vergonya i la llàstima que el turmentava. Va netejar el bany a fons i va marxar cap a l’institut. Va apropar-se a poc a poc al seu antic grup d’amics i tot nerviós va disculpar-se com va poder. En acabat no hi cabia a la pell de sorpresa, ja que mentre l’abraçava el seu millor amic, tota la colla se’l mirava amb un somriure, alegres que s’hagués aturat a temps i que hagués tornat, alegres de tornar a veure l’antic Eduard rere aquells ulls tristos i esgotats.