era-el-primer-any-952x450

Era el primer any

Era el primer any que visitava el poble del que tant parlava el meu pare, de cada racó en què havia viscut tantes “aventures”. Quan vam arribar al principi del poble, vaig veure una colla de noies, amb bosses a les mans, i en aquelles bosses es podien distingir ampolles de diferents mides i colors, i els meus pares em van advertir que no m’ajuntés amb aquella gent perquè em portarien bastants problemes.

Vam arribar a la nostra casa, que era gran i vella. Hi havia unes quantes pintades a les parets on s’hi indicaven els noms o pseudònims de gent, vaig quedar sorpresa, perquè els meus pares no van admetre cap gest de preocupació ni estranyesa quan a Barcelona, sempre ho fan.

A la nit, vaig sentir molt de xivarri a la plaça de l’església i vaig baixar a veure què passava. Hi havien molts nois i noies, amb motxilles quasi tots, com si estiguessin a punt de marxar d’excursió. M’hi vaig apropar i vaig preguntar a la Sònia, la meva veïna del poble, on anàvem i em va convidar a marxar amb ells. Jo els hi vaig dir que no perquè no havia dit res als meus pares, però em van dir que no em preocupés, que els seus pares ja avisarien d’on anàvem.

Vam sortir per un camí ple de sorra i vam arribar a una esplanada amb taules de picnic, i un riu petit pel costat. La gent es va acomodar i van començar a treure ampolles de begudes alcohòliques, cigarretes, porros i alguns fins i tot pastilles. Al principi m’hi vaig negar a prendre res, però em van animar a provar alcohol, després porros i cigarretes i vaig acabar prenent una pastilla.

Al dia següent, estava a l’hospital, amb la cama trencada i un trau al cap. Els nois i noies del poble m’havien deixat tirada al riu després de caure’m per un petit barranc d’uns 3 metres d’alçada.