dir que no-952x450

Quan vaig cap a casa…

Quan vaig cap a casa, al carreró del darrera, veig sempre a joves com jo, fumant i bevent. El que jo em preguntava era perquè els hi agradava a ells.

Un dia m’hi vaig apropar a un i li vaig preguntar. Es va encongir d’espatlles i em va dir que ho provés jo mateix. Vaig accedir. Era relaxant i en aquell mateix moment els de la colla del carreró es van apropar a mi.

Al dia següent, quan vaig anar al col·legi, em sentia malament, tenia ulleres, i tots els sorolls em molestaven. Però a la tarda següent , me’ls vaig trobar una altra vegada i vaig accedir-hi de nou. I així contínuament, fins que un dia la meva mare em va preguntar què era el que m’havia dit el dia anterior i no me’n recordava.

Tenia la cara totalment blanca, els ulls vermells, estava tot el dia cansat, sense ànims. Però jo em seguia preguntant, què era el que els hi agradava tant a ells d’això ja que jo no ho veia. Mentida. Sí que ho veia jo.

En el moment en el qual es prenia, senties que et relaxaves, l’alegria t’envaïa el cos i feies molts amics. I a part, sabien molt bé. Però com diu la meva mare, lo dolç dolent l’o amarg bo.
Al cap de poc, el vaig deixar. Però era molt difícil. M’havia enganxat. La meva mare sospitava de que jo bevia o fumava però mai m’ho havia dit del cert.

Durant un temps, se’m veia molt nerviós, mirava a totes bandes i dormia molt. També vaig deixar als meus “amics”, els del carreró. Molt sovint me’ls quedava mirant per la finestra desitjant anar a baix i fer una calada però em forçava a mi mateix a quedar-me a casa. O també quan sortia de l’I.E.S. me’ls trobava. Em miraven de cua d’ull, o em deien covard però me n’anava a casa no sense mirar cap enrere, desitjant amb tota la meva ànima apropar-m’hi i provar-ho una altra vegada. Però seguia de llarg.

De mica en mica, ho vaig deixar a temps, em trobava molt més bé, i passats tres mesos i mig o quatre ja no me’n recordava d’allò.
Bé una mica sí, però després em recordava a mi mateix , les estones insofribles del cole, quan a la nit anterior ¡, havia fumat o begut, amb els de la colla del darrere.

Es veu que els de la colla del carreró del darrere, també es van anar oblidant de mi, ja que mai havia estat amic seu, perquè amb el Cànnabis o “porro”, els seus efectes secundaris, o més ben dit, un dels seus efectes secundaris, és el fet de perdre la memòria.

Per sort per a mi, només havia estat fumant unes tres setmanes, que es diu poques, i el vaig poder deixar a temps, aquell vici que si no…