mentida-952x450

Sento la porta de l’entrada…

Sento la porta de l’entrada tancar-se. Són les deu de la nit i el meu fill ha marxat cap a una direcció desconeguda. Com cada nit de cada cap de setmana, com cada jove que vol fugir dels seus pares, m’estremeixo.

Es curiós però quan es tracta del teu fill no penses que ell també pot formar part d’aquest grup que prefereix oblidar a afrontar, que prefereix viure una mentida que tenir el coratge de viure la realitat, i que de vegades està senzillament tan avorrit que no té res més a fer que arriscar la pell perquè ha escoltat milers de cops això no es fa. I com tots els altres cops el dubte m’angoixa i m’envaeixen els i si? I també el maleït potser, que segurament turmenta a desenes de mares com jo. Manca la confiança? Potser sí, però llavors em pregunto, confiança en qui? Realment tinc el dret de dir que conec el meu fill? Perquè si fos així tindria perquè pensar, en ocasions, que en realitat només està actuant, realitzant el típic paper de fill desendreçat, una mica mandrós i que t’escolta de tant en tant, un paper superficial que podria correspondre a qualsevol altre fill.

No vull pensar més perquè sé que no trobaré cap resposta. Com sempre entro a la seva habitació. Desendreçada, com sempre. Sospiro i començo a recollir algunes coses, almenys per aconseguir caminar sense trepitjar res. I de cop i volta una cosa em crida l’atenció. A sota el llit, al costat d’una pota, descobreixo un porro. Em sento al llit. De cop i volta sento que perdo el control. Veig passar davant els meus ulls aquells articles del diari que parlaven del consum de drogues, aquelles companyes publicitàries, els amics del meu fill rient, el seu primer dia d’escola, la primera vegada que va provar el vi a casa i totes aquelles coses que sé de la seva vida. I de sobte ja sé la resposta a les meves preguntes i en realitat no sé res del meu fill. De la mateixa que no sé què dir-li o què fer. I recordo aquell documental on explicaven els efectes del cànnabis; els riures, les dificultats per memoritzar, per aprendre, els ulls brillants, la pèrdua del control, i el que és més greu els problemes a llarg termini, el possible càncer de pulmons; la reducció del sistema inmunitari i la pèrdua d’algunes capacitats mentals. I tanco els ulls, plorant, i sento la meva veu murmurar incrèduls perquè, buscant un motiu, una raó. Tremolo de por, amb el temor que sigui massa tard, que no pugui tornar a començar de zero perquè sé que és la meva última oportunitat, l’última per a mi i per a ell. I m’aixeco decidida, ja sé què he de fer, ja sé què dir, i per fi ja sento l’esperança en el meu cor.