maldecap-952x450

Un dia com tants d’altres…

Un dia com tants d’altres, com era costum, ens trobàvem al lloc on tots junts, els amics de tota la vida, vèiem passar les hores entre riures, històries i haixix.

Aquell dia però, els nostres hàbits de veure passar el temps entre pipades als porros i glops a les ampolles canviaria, no sé si per sempre però si per molt temps.

Cap a les sis de la tarda va arribar als bancs per incorporar-se a la festa la Núria. Tot just seure, el primer que va fer va ser treure els vint-i-cinc grams de cànnabis que acabava de comprar al camell del barri i va començar a fer-se porros un l’un darrere l’altre.

Tot transcorria normal, això si, cada vegada la cridòria, els riures i els ulls vermells anaven pujant de to provocat per l’eufòria que la droga anava produint en els nostre cossos, en arribar a un punt en que els riures s’anaven transformant en mal de cap, somnolències i fins i tot algun vòmit.

La Núria va ser la última a parar de fumar, ja que també era la última que havia arribat, però tot just en el moment en el qual es disposava a pagar la seva última “torxa”, va caure desplomada sobre el terra del parc.

En aquell moment la confusió va regnar entre els presents, donant-nos compte que hauríem de demanar ajuda a una ambulància, però també pensant en el que tot això suposaria, tant per la vida de la Núria com per la nostra, ja que totes les nostres famílies ens enxamparien havent consumit drogues.

Tot va transcórrer molt ràpid, ja que en un vist i no vist la Núria ja era a l’hospital desintoxicant-se, plena de tubs, de tot el que havia arribat a fumar aquella tarda. Des d’aquell dia tots varem comprendre que el haixix, lluny dels beneficiós que nosaltres el consideràvem, no deixava de ser una droga que ens podria perjudicar en qualsevol moment, i que a pesar dels riures que ens podria produir, no compensava la nostra salut i la de la nostra gent estimada.